PREMIS, QUÈ EN FEM? / Blog / Inici - L'Avenç

PREMIS, QUÈ EN FEM?

@ Espais Escrits

Pancarta de benvinguda a M. Àngels Anglada a Figueres, després de rebre el Premi Josep Pla

En les darreres setmanes, s’han produït diverses notícies relatives als premis literaris de casa nostra: les noves bases del premi Sant Jordi, la polèmica suscitada pel premi Crexells, o, en una altra escala, el fet que l’Ajuntament d’Olot hagi decidit enguany no convocar els tres premis literaris que concedia anualment. En un sistema literari de les dimensions del català, volem preguntar-nos quina és la importància dels premis, i quina és la seva contribució efectiva a l’hora d’afermar la trajectòria d’un autor o d’articular un públic lector. Per això hem demanat a algunes persones vinculades al sector que contestin unes preguntes per compartir punts de vista i obrir un debat que ens ajudi prestigiar la literatura en català.

1. En la teva experiència [com a lector/autor/editor/llibreter], de què serveix un premi?

2. En un sistema literari i editorial com el català, hi ha potser un excés de premis?

3. Els premis a obra inèdita, fins a quin punt es veuen condicionats pels interessos de les editorials convocants? Fan la funció que se n’esperaria, de descobrir nous talents o bé, alternativament, de consolidar trajectòries ja establertes?

4. Els premis a obra publicada sorgits en els darrers anys, s’han consolidat com calia? Com s’haurien de triar els jurats? És un bon recurs la votació popular?

5. Quina influència tenen els premis en el públic lector? Serveixen realment per prestigiar uns autors i vertebrar un públic? En quina mesura serveixen per prestigiar la literatura catalana com a tal, en un mercat tan desigual respecte del pes de l’edició en llengua castellana?

 
> JOSEP COTS, de Llibreria Documenta, que convoca el premi Documenta.

1. Hi ha moltes més maneres de promocionar un llibre. Un premi em sembla una manera més de fer-ho. El tema, com sempre, és quin sentit té el premi, en funció de què es dona. Si té un sentit, llavors la seva trajectòria li pot donar una autoritat, un prestigi reconegut. Si s’aconsegueix aquest prestigi, és quan el premi té un pes cultural. El lector trobarà què llegir, l’autor haurà trobat qui l’entengui i l’editor i el llibreter vendrà llibres.

2. El sistema literari i editorial català no és diferent dels altres. Només hi ha la diferència de talla, de mida. Les editorials catalanes pleguen o continuen segons la seva habilitat comercial a l’hora de triar el que publiquen. Dintre del comerç del llibre hi ha un element comercial “extra” a tenir en compte, segons com es miri: el registre cultural o literari. Es a dir, a quin segment de públic s’adreça la línia editorial de l’empresa. Al gran públic? Als erudits? Als advocats? Als nens? El món del llibre és infinit. Però el de l’alimentació, el de la roba, el de les sabates, etc., també i també deuen tenir els seus problemes.

A França o a Alemanya tots els premis són bons, o també n’hi ha de dolents? Suposo que hi ha de tot, però només ens assabentem dels bons, és a dir els que tenen prestigi literari.. o els que són un negoci.

Si hi ha un excés de premis literaris, els seus promotors sabran què fan. Van publicant perquè ningú els llegeixi? Podria ser. Hi ha premis només dedicats a mediàtics? També pot ser. Hi ha premis de literatura feminista? Suposo. Han de plegar o han de continuar? Qui decideix quins han de plegar i amb quin criteri? Qui té la vara de mesurar? Crec en Darwin.

3. Els premis a obra inèdita es convoquen per motius molt diversos, que poden anar des de fer negoci descaradament, passant per promocionar els autors locals i arribant fins als que pretenen salvar la literatura universal i molt etcèteres. Tornem a la meva resposta al punt primer: cada premi ha de tenir un sentit, un objectiu. Si l’aconsegueix, està justificat: ni que sigui per fer diners l’editorial i l’autor. La història ja jutjarà. Que no és un negoci el món de la cultura? Músics, pintors, escriptors, productors musicals, empresaris teatrals, galeries d’art, llibreters, editors és mouen pels diners... i molts la passen magra aquí i fora d’aquí. Però en volen viure: mireu els marrameus dels músics que s’han hagut de reinventar a partir de l’arribada d’internet. I ho trobo raonable.

4. Entrem ara en un altre aspecte que fins ara no s’ha tocat en el debat etern sobre els premis literaris a Catalunya: els premis a obra publicada. Aquesta pot ser una de les finalitats de convocar un premi. En general aquest tipus de premi tenen en el nostre país, i hi incloc Espanya, un caràcter oficial que els empobreix una mica perquè depenen en certa manera del vaivé polític o de saber-donar-lo “a qui correspongui”, tema molt subjectiu i discutible. Els jurats triats en aquests casos acostumen a ser-ho a dit (per afinitat) o per motius de prestigi social i cultural. Generalment el públic els ignora perquè la institució que els convoca no s’esforça gaire a difondre’l, a explicar el perquè se li dona aquell premi, resumint: a promocionar-lo.

Crec que plantegeu aquest qüestionari arran de l’escàndol del premi Crexells. Es tracta d’una entitat privada que des de fa anys pretén donar un premi amb rigor i qualitat literària i ha escollit el camí de premiar obra publicada. Em sembla molt encertat perquè la majoria de premis del món occidental s’atorguen així (el Booker, el Goncourt, el Femina, el Renaudot, el Pulitzer, el Heinrich Mann); acostumen a triar d’entre el que s’ha publicat l’any anterior en una llengua i en una àrea geogràfica concretes. Ho fan així perquè els seus convocants pretenen demostrar que estan lliures de les pressions econòmiques de les editorials. Però a França apareixen de tant en tant estudis que demostren el contrari. Dels altres països que prenem de referència no en sé res, però penso que hi passa el mateix.

Insisteixo: el que compta en tots els premi és la trajectòria que se li ha sabut donar, l’autoritat moral que tenen els jurats. Aquest és el quid de la qüestió.

Aquesta entitat crec que no ha aconseguit que el premi tingui prou prestigi, encara que la voluntat hi fos, i els últims anys prova camins una mica estranys i, en conseqüència més arriscats i discutits.

Si s’opta per un jurat popular o una votació popular, sortirà premiada una obra popular; si es tria un jurat de catedràtics emèrits, premiaran segurament l’obra d’un autor consagrat d’edat avançada; si els promotors del premi busquen un autor nou i jove, cal posar un jurat modern i jove que es fixi en el que se li ha encarregat. No hi ha més misteri.

5. Considero un error de base pensar que els premis tenen influència en el públic lector. No és la seva funció. Cal tenir present que hi ha molts tipus de lector i d’editorials: cadascuna té un públic i n’hi ha que fa trenta o quaranta anys que existeixen i no debaten res.

Si el jurat és coherent amb la finalitat del premi durant un temps, el premi agafarà un prestigi que revertirà en els autors premiats i vertebrarà un públic fidel.

La literatura catalana és tan gran o tan petita com el país. He mirat la llista de premis literaris del món a la viquipèdia i el nombre de premis reflecteix el poder, la quantitat de lectors que té aquell nucli, aquell grup cultural. El problema aquí no és que siguem petits, si no que l’hàbit de lectura és molt magre i com que som pocs... L’única manera de “vendre” un premi és que hi hagi persones que s’hi interessin. Si un premi no interessa a ningú, no té sentit. I els socis de l’entitat que ha convocat el Crexells han demostrat, amb la seva escassa participació a l’hora de votar, que el premi no els interessava gens: han fet visible l’escassa importància que es dona a la lectura en aquest país. I ara, tots a estirar-se els cabells.

Si volem ser grans de debò, només hi ha un camí: elevar el percentatge de lectors. Tota la resta, paraules boniques.

 
> FE FERNÁNDEZ, llibreria L’Espolsada, Les Franqueses del Vallès

1. Jo em refio normalment dels premis a obra publicada

2. Hi ha un excés de premis fruit de l’anomalia de no poder pagar els autors i fer-ho amb la dotació dels premis...

3. A mi no m’acaben de fer el pes, massa desenganys. Tot i que hi ha premis amb grans sorpreses com el Mercè Rodoreda de contes o el Documenta. L’associació de premis tots publicats per Sant Jordi satura el mercat i més quan la qualitat literària no és l’esperada.

4. Els d’obra publicada em mereixen més respecte i confiança d’entrada.

5. No hi ha tants lectors per tant premis. Al mercat ja es publiquen prou bons llibres perquè el lector triï. El premi Llibreter sí que s’ha anat consolidant com a referent.

 
> ANIOL RAFEL, editor de Periscopi

1. Hi ha molts premis, molt diferents entre ells, i per tant amb finalitats molt diverses. Hi ha premis a obra inèdita que bàsicament serveixen com a eina de promoció comercial. També n’hi ha que volen ser descobrir noves veus. O que s’ofereixen com a via per a publicar a veus que potser no passen el tall de les editorials, i que acaben contribuint a la saturació de publicacions que ofega el mercat. Hi ha premis a obra publicada que pretenen determinar el millor de l’any, o el que ha passat més desapercebut. En teoria tots haurien d’aspirar a ser un segell de garantia per al lector, a ser un filtre que el lector pogués assimilar com un segell que ofereix una determinada garantia, però dels d’obra inèdita molt pocs ho aconsegueixen, i els que es donen a obra publicada n’hi ha pocs que tinguin la repercussió que mereixerien.

2. Sí, sobretot a obra inèdita. Si n’hi haguessin pocs i bons, segurament rebrien molta més atenció i complirien la funció encomanada. Altra cosa és que caldria veure-ho per tipologies: hi ha una manca de premis importants a assaig, a llibre científic, etc.

3. De nou, com que n’hi ha diversos, cadascun té les seves característiques. Però en general els condicionants són evidents. Hi ha casos de premis a obra inèdita que funcionen bé, em vénen al cap el Casero o el Documenta, però en casos de premis amb dotació econòmica important tots hem sentit les martingales habituals que han fet que molt pocs els vegin com a premis nets. Sovint es premien noms, més que no pas obres, tot i que caldria anar cas a cas per evitar que les generalitzacions esquitxin els que ho fan bé.

4. Segurament cal que tinguin més visibilitat. El Llibreter ho està fent molt bé, per exemple, amb una trajectòria ascendent, que fa que tot i que no tingui dotació econòmica, el públic sap que és garantia. Les editorials que l’hem guanyat sabem que guanyar-lo vol dir multiplicar les vendes. Tal i com passa amb premis importants a l’estranger, clar (penso en el Goncourt, per exemple, o el Booker, per dir dos noms que ens haurien de servir d’exemple). La tria del jurat ha de dependre de les característiques del premi. Segons com es faci la tria la personalitat del premi, i per tant el filtre amb el qual el lector sabrà que pot comptar, serà un o altre. En tot cas cal que el jurat sàpiga i accepti què vol i què pretén el premi. La votació popular pot ser un recurs si aquest és l’esperit que té el premi. Si no, no té sentit.

5. Hi ha premis que aporten vendes, perquè van de la mà d’una inversió en publicitat important. D’altres que comencen a notar-se perquè s’han treballat bé i el lector sap que se’n pot refiar. Però també n’hi ha molts que cada vegada més gent associa amb operacions comercials allunyades de criteris literaris. Un sistema de premis que funcionés bé, ho explicava molt bé l’editora Laura Huerga en un article recent a La Llança, serviria també per donar un cop de mà a tots aquells agents que treballem per intentar exportar la literatura catalana a l’estranger. Si, com passa habitualment, el sistema de premis és vist com un sistema poc creïble, no ajuden que la bona literatura en català traspassi les nostres fronteres. En tot plegat també caldria veure i valorar quin paper hi juga la premsa (determinada premsa) quan es fa ressò de segons quins premis i obvia segons quins altres. En la percepció final del lector això també hi juga un paper molt important.

 
> MÀRIUS SERRA, escriptor

1. Des de la meva experiència d’autor, el servei màxim que m’ha fet un premi ha estat reforçar la confiança en el que escric, que sempre és un terreny fràgil en la ment d’un escriptor (com a mínim, en la meva). A mi el Ciutat de Barcelona 1998 (amb dotació) o el Lletra d’Or 2001 (sense dotació) em van donar molta confiança i motivació. Abans, m’havia servit per publicar (premi El Brot 1987 per a autors menors de 25 anys) i en un altre cas només per agafar els diners i córrer (premi Ramon Llull 2006). Ara bé, des d’un punt de vista d’ajudar-me a eixamplar la base de lectors, l’únic premi que he notat que feia aquesta funció ha estat el Premi Sant Jordi (2012).

2. Segur que sí. Fa anys que es diu. No sé si encara és així, però n’hi va arribar a haver més de 365 l’any, comptant els locals i els especialitzats. Cada dia, un premi, com en aquella famosa campanya dels plàtans de Canàries! És del tot excessiu. El problema és que quan algú en controla un (sí, controlar és el verb), difícilment el deixa anar. I més aviat en sorgeixen de nous, també per part d’editorials teòricament au-dessus de la mêlée. El cas del darrer premi Anagrama de novel·la en català n’és una prova.

3. Cada premi és un món, i va per èpoques. Evidentment, hi ha hagut premis, com el Casero o el Documenta, que han fet una funció innegable de descoberta de nous talents, però en general els premis a obra inèdita s’han transformat en un mer recurs de contractació d’obres literàries. Tothom té interessos, però el model del segle passat venia d’una institució cultural que convocava un premi i l’editor era un mer receptor del veredicte, gairebé només un impressor. Això es va pervertir i ara un premi és un acte promocional, una via per aconseguir subvencions institucionals i una etiqueta (una faixa) que passarà desapercebuda a les llibreries.

4. No. Al meu entendre no hi ha cap premi a obra publicada que s’hagi consolidat. El que ha estat més a prop de fer-ho és el Premi Llibreter, que té un model clar i unes plataformes promocionals molt directes, però tot i això som ben lluny dels anglosaxons Booker o Pulitzer. El premi Òmnium a obra publicada tot just s’acaba d’encetar, i caldrà veure com evoluciona, si aconsegueix tenir incidència i si esdevé esclau de les quotes editorials, com li passa al Goncourt. La tria del jurat sempre serà discutible. Hi ha molts models. Els jurats dels ja desapareguts premis Salambó eren només escriptors (que no haguessin publicat res aquell any). És molt difícil (i gairebé una marcianada) que en un jurat qualificat els membres no tinguin vincles amb el món editorial. Caldria cuidar, però, que no estiguessin a sou de cap editorial, però avui en dia les relacions laborals ja no són el que eren i d’interessos tothom en té. Finalment, crec que la votació popular no lliga amb la convenció dels premis, perquè en qüestions llibresques la veritable votació popular és comprar el llibre, i això ja es reflecteix en les vendes i les famoses llistes, ai, de més venuts, que és tota una altra font de misèries.

5. Més enllà del cas del Premi Sant Jordi, com a mínim fins ara, en aquest segle XXI jo diria que no n’han tingut gaire, per no dir cap. I si tenen un mínim efecte prestigiador, queda contrarestat (anul·lat o fins i tot superat) per l’efecte contrari. Segons quins premis porten adherit un cert desprestigi entre la comunitat lectora, i els lectors constants se'n malfien. De fet, la comunitat lectora es malfia de l’èxit en totes les seves facetes, també de l’èxit de crítica, i d’aquí síndromes tan entranyables com la maledicció de la segona novel·la o el Crexellisme, que va camí de ser un síndrome d’ampli espectre, entre l’elitisme del descobridor de rareses i el populisme de les votacions sense votants.