L'Eclipsi, el concurs

A invertida

Vet aquí el resultat del concurs de L'Eclipsi, enllacem el conjunt de textos breus que hem rebut. Moltes gràcies per participar-hi! Teniu fins al 28 de febrer per enviar-ne! [+]

> REFUGI, de Miracle Sala

En fer-se de nit, ocorre un fet insòlit: primer, un mussol vol dormir en el meu coixí. Tot seguit ve un voltor, que requereix un tros de llençol. Després, un llop, un eriçó, i més bèsties, tot el bosc.

–Per què voleu el llit?– Pregunto.

–No veus el foc?– Em responen tots de cop.

I sento l'olor del fum, els espetecs de les guspires, veig llum tot i ser fosc.

–Quedeu-vos, doncs–. Concloc, feliç de servir de refugi–. Estrenyem-nos, ben junts. I qui tingui un somni, que l'expliqui.

–Plou– diu el xot.

> Joan Gellida Pascual

No tinc mes remei que dir-te que jo soc l'intrús que pot oferir-te les dues coses que somies nit rere nit: Tenir sexe sobre el gel en el pitjor hivern del Pol Nord sense que els estels escoltin els teus tristos gemecs i descobrir el teu esperit indòmit en l'horitzó del tenebrós destí que t'empeny. Però no esperis que jo et porti enlloc, jo no soc lliure. Neixo i moro en el principi i fi del teu morbos somni.

> Jaume Corominas Rafart

Que els mots que diré, que vull que expliquin el meu sentir, llisquin sense un element que hi sol ser freqüent, em produeix un efecte seductor. Em trobo com si visqués sense cobert, o com si tot de sobte s'obrissin les finestres d'on visc i notés que quelcom que sempre és en mi fuig, submergit en un cop de vent. Ho sé, preveig l'enyor que sentiré; però nogensmenys, em sento com si de cop em toqués viure un episodi increïble i tot el meu ésser s'inundés de l'emoció de, per exemple, conèixer un món inconegut o viure un nou i imprevist flirteig. Reconec el repte i m'hi sotmeto, però, delitós.

> Francesc Tataret

No m'emprenyeu. Deixeu que somiï. Només mentre no estic despert, o conscient (sí. Potser conscient és més idoni), em sento segur perquè puc ser senyor del meu destí. Si obro els ulls, entenem-nos, si deixo que el món em penetri, veig com tot el meu futur es dilueix com el sucre. No sé com dir-ho. És com si veiessis desfer-se els murs i no hi poguessis fer res. Veus gent, veus coses, veus flors..., però no les vols veure. No vols que res interrompi el teu silenci, el teu somni. Vols creure que el teu somni és l'únic cert, tot i que sospites que no ho és. Penses "no he de sortir de dintre meu. Tinc por del que hi veuré si surto". Tinc por del món exterior. Us ho podeu ben creure; tot i que, sembli impossible.

> Eva Saumell Olivella

Gregori Sonso: pigmeu, mec i quec, el pitjor inri que pot sofrir un home que és serf de l'esteticisme. Tinc un viure modest i són pocs els bons dies, però provo d'encobrir-los mentre somiejo ser distint: m'ensutjo fins que m'esborro, esquinço tots els tous del meu cos o m'emmelo per seduir-me, però res de res! No tinc remei. O potser sí... Esdevindré colós si em procuro uns vells coturns, seré pelut si m'engomo un bon postís i podré resoldre el meu xerroteig tot fent mutis; és un dir".

> M. Carme Vilà i Suñer

Foren uns dies ben dolços, lluny del meu territori. Fou en un moment d'encís, de conjur entre els estels, un jorn venturós fruïren els bells versos des del meu cor, redós d'un dolç instrument. N'eren uns mots molt tristos i colpidors, eixiren sincers des de les fronteres del meu ésser, convulsos, enèrgics, però poc temorosos! Entre volums de llibres –possibles oients ben vius- subsistí un record ben lluminós.

> Maria Llopis Freixas

Bé que se’n sortirien si podien fer peu en el riu, només feien precs perquè no s’ofeguessin i tenien fe que vindrien els mossos. Que tots eren conscients que es podien fer fonedissos en un lloc remot sense mòbils ni res de res. El cotxe, inútil, féu llums per treure’ls el temor de sobre, però no tenien més remei que treure’s les emocions de dins. Els cors de tots s’uniren en un sol crit i el pes de les consciències no fou prou segur perquè poguessin sortir del riu llotós. Els mossos no els pogueren treure, tots eren morts.

> L'ÓS, de Pruden Panadès

Vénen de lluny, del puig rom i de pobles veïns. Després del corriol del bosc groc, joves i vells creuen el riu pregon pel pont suspès, un per un i sense por. Tothom corre i riu pel delit de seure en l’erol i veure els bots de l’ós més gros. L’ós vell, pell color de coure, després del son d’un hivern curt, surt del sot i es mou feixuc, com moix. Un terròs de sucre no li és prou, millor un pot sencer de mel per, un cop tip, distingir els sons, els tocs i els repics més bons. És un ós robust d’ull viu i musell fi, i coneix de cor el moment just del primer impuls d’un bot esvelt.

> Albert Valls

eclipsi concurs albert valls

> Lola Capdevila

Benvingudes!

Tots corren i fugen de l’horror; els dinguis, no esperen. És fosc i el fred s’esmuny, insolent, pels orificis dels seus cossos. Se senten perduts en mig del no-res. Els seus ulls, ben oberts, criden que volen viure i ningú els pot detenir. De sobte, un flux lluminós i uns crits neguitosos, els obren l’esper d’un recorregut incert i ple d’impediments, que no coneixen. No us rendiu! Tenim els cors i les finestres ben obertes.

> INSOMNI, de Gisela Alcón Vidal

Tinc un desig: dormir molt, seguit i sense interrupció. Porto mesos sense fer-ho, moltes hores despert i molts dies sense fi. El meu cos no pot més.

Tinc somnis difícils de comprendre: bestioles que corren i flors grosses que mengen insectes. Un cop obro els ulls, sento tots els sorolls de l’entorn: cotxes i motos, el tossir del veí que és molt vell, el plor del petit.

Vull reconduir les meves nits. No sóc l’únic, és un fet del temps que vivim. He vist el “club de l’insomne”, m’hi inscric, un nou estil per conèixer gent com jo i potser limito un dels problemes de l’home del segle XXI.

> UN JOC IMPREVIST, de Xènia Sagrera

Els diumenges i els dilluns d’estiu, sempre de nit, dues veus se sentien en el sisè pis. Potser en el setè. No ho sé del cert. Eren els únics pisos buits de l’edifici. Dos pisos en lloguer. Les veus discutien mentre bevien i escrivien les regles del joc. Després d’escollir els mots prohibits, les veus feien silenci. Sempre de nit. Sempre dues veus. Recordo un joc imprevist. Un vespre, tres veus se sentiren i després emmudiren en el cinquè pis.

> Víctor Aldea

Entre els dies i les nits em quedo sol, sense tu, sense entendre què s’esdevingué en el crepuscle de les nostres coses. Sempre que provo de descobrir el secret que em xiuxiuegen els mots que insisties en fer-me un petó entre les comissures del meu rictus preferit en sortir el sol et recordo en confessió:
T’escric
Entre
Somnis,
T’oblido
I
Moro,
Occit per
L’ull del
Temps
Em desvetllo i rellepo el vesc dels teus ulls entre les dents d’un home llop ocult rere els núvols nocturns del nostre neguit: l’Oblit.

> MOTS OMESOS, MOTS OFESOS, de Víctor Barba
En un edifici ruïnós del districte vell, uns brunzits insidiosos desperten el seu únic inquilí, un sense sostre mig ebri, que veu el seu efímer dormitori ple d'un bé de Déu de lletres que suren suspeses en el no-res.

De fet són milers de mots. Volen eteris, emetent un soroll com elèctric, i en moure's desprenen unes lluentors verdoses molt tènues que sumeixen el lloc en un esmorteïment fúnebre.

Els du el vent, desmentint el proverbi, i entren per les esquerdes dels murs. Molts no es coneixen entre ells i es miren recelosos; però intueixen que tots tenen quelcom en comú, i esperen, inquiets.

Un rumor que corre entre línies és el motiu del seu nerviosisme i del fet que estiguin reunits: tots ells queden exclosos del món de les lletres. Un refús improcedent i despòtic, però ignoren per què en són víctimes.

Constituïts en un instintiu consell executiu, els mots es comuniquen entre ells en un codi incomprensible on els sons de totes les lletres es mesclen.

Coneixedors d'un munt de llibres, descobreixen que el nom de "l'Eclipsi" és l'únic que els uneix. Esbrinen fins i tot que L'origen del rebuig és insòlit: de tots els fonemes que els formen, ells en contenen un de prohibit i que no es pot dir; però és el primer que escriuen els nens en les seves llibretes, i que obre índex i enciclopèdies.

Els mots omesos no entenen el joc pervers que els converteix en proscrits; veuen l'exili com un destí incert, i un sentiment de por omple el seu esperit lingüístic. Són dies i dies rebent el menyspreu dels mots no prescindibles, que se'ls miren com si fossin defectuosos.

S'indignen, i els seus moviments esdevenen més vius; preguntes i respostes reboten per l'entorn humit que l'eco reprodueix en un bullici imponent. Formen un núvol furiós i els seus colors verdosos viren vers un to vermellós que tenyeix l'incert refugi de l'indigent.

Convençut que sofreix un delírium tremens, l'home emet un gemec de desesper. En sentir-lo, els mots emmudeixen, el col·loqui s'interromp i el moviment es deté en sec. El brunzit que emetien es converteix en un so punyent, com d'estelles de vidre. L'home retrocedeix, esporuguit. I en un moment, els fets es precipiten: tots els mots, com un de sol, es giren vers l'infeliç i l'escometen, ferotges. En pocs minuts no en queden ni els ossos.

Després de l'incident, i conscients del seu poder, decideixen no moure's de l'edifici fins que l'escriptor i impulsor del greuge es disculpi i se'ls restitueixi en el lloc que els correspon i puguin complir les seves funcions.I de moment esperen. De moment...

> EL SOMNI, de Khushi Espelt

Estic en un lloc molt profund, m'ofego,i hi porto un bon temps. Vull sortir, vull emergir envers l'exterior, però unes pressions m'ho impedeixen. No tinc solució.Tot el meu oxigen és extingit. El meu cos, els meus coneixements, els meus records i els meus sentiments minven, com jo, i em sento impotent, molt impotent i veig com dissipo del món...

De cop sento com el meu cos, els meus coneixements, els meus records i els meus sentiments tornen, i em desperto del somni. Tot és un somni.

I TOT EL MUNT DE TUITS AMB L'ETIQUETA #leclipsi QUE HEM REBUT!